Biografia

En Mitus Aurell (Jaume Aurell i Bach) neix un 23 d’octubre de 1954 a Terrassa. És l’últim de quatre fills. El 1963 la seva família es trasllada a Barcelona on el Mitus farà els seus estudis.

Quan el 1978 la família torna a Terrassa, el Mitus es queda a Barcelona i s’instal·la en un petit pis del barri de La Ribera. És en aquest pis on, amb l'única finalitat de passar l’estona, comença a dibuixar amb tinta xinesa i ploma.

Fets de manera totalment autodidacte, aquests primers dibuixos, que combinen el grotesc i el nonsense amb un cert aire ingenu, evidencien unes dots innates d’observació i un fi sentit de l'humor. En aquella època, el Mitus treballava de pintor de parets. Pel seu tarannà parsimoniós, els seus companys de feina li encarreguen les portes i finestres; així coneixerà l’esmalt sintètic. A partir d’aquest decisiu encontre, es decidirà a acolorir les seves obres amb esmalt i no l’abandonarà mai més, es convertirà en el tret tècnic més característic de la seva pintura. Com a suport utilitzarà inicialment capçals de llit o peces de mobles que la gent llença al carrer o als contenidors del seu barri. Seran aquests capçals de llit, amb la seva diversitat de formes, i la brillantor i puresa dels colors Titanlux que configuraran, ja en aquest primer període, una obra personal i impactant que sorprèn per la seva sinceritat i originalitat. El primer sorprès n’és l’autor, que veu que la seva proposta comença a tenir un reduït grup d’admiradors.

El 1981 el Mitus deixa la Ribera i s’instal·la en un espaiós pis de l’eixample que comparteix amb el seu germà Bernat i el seu cosí Manel. Aquest últim, que també pinta, exercirà en ell una influencia notable, tant en allò personal com a l’hora d’esperonar la seva recent vocació. Serà també el protagonista d’alguns dels seus primers quadres.

Al nou pis, l’activitat pictòrica, que havia començat com un simple entreteniment, es torna més constant i vénen les primeres exposicions. En Mitus es diverteix pintant i la seva pintura ho reflecteix: és lliure, desacomplexada, lúdica, i se situa en les antípodes dels corrents dominants a l’època.

Després d’un parell d’exposicions col·lectives i de dues d’individuals, a Cadaqués i a Chamonix, l’exposició “Cuatro nuevos pintores” a la Galería Ciento de Barcelona el dóna a conèixer a un públic més ampli.

L’any 1985 es tanca el pis de l’eixample i el Mitus i el seu germà tornen a Terrassa, a casa dels pares. Allí, en una antiga granja de pollastres dels afores, propietat de la família, en Mitus es dedicarà a fer de paleta, rehabilitant els antics barracons de gallines en espais per a diferents usos. Un d’aquests espais serà una casa i un estudi per a ell . Es el seu primer estudi habilitat únicament i expressament per a pintar, i ho serà fins al final.

La seva obra hi experimentarà canvis profunds, pel que fa tant als suports com als continguts. En un principi substituirà els capçals per unes fustes que es fa fer, amb ornaments, motllures o potes, però acabarà descartant definitivament aquest format. També utilitzarà un pergamí creat per un inventor terrassenc, pare del seu amic Manel Farré. La textura, el color i la noblesa del pergamí el sedueixen, però finalment l'abandonarà, i es decantarà pel tauler de fusta contraxapat que serà el suport utilitzat en endavant.

Pel que fa als temes, la tècnica i el tractament, es produeixen també canvis significatius. El to ingenu dels inicis deixa pas a un discurs més elaborat, desmitificador i sarcàstic. Durant un temps treballa el bodegó, un bodegó heterodox, que combina els elements de manera inusual, establint entre ells diàlegs surrealistes. Treballa més els personatges -l’expressió sobretot, el gest, a vegades la ganyota-, i el fons on els ubica.

Són anys de dedicació plena, malgrat que el Mitus afirma no tenir vocació de res, tampoc de pintor, i insisteix a dir que només pinta per passar l’estona. En realitat, però, la pintura es converteix en l’eix principal de la seva vida, i en una taula de salvació. Segueix exposant en col·lectives com el SUPERMERC’ART a Barcelona i Madrid, i en solitari a Barcelona i Amsterdam, i, per descomptat, a Els Amics de les Arts de Terrassa. Son els anys del boom de la pintura barcelonina, però en Mitus, heterodoxa malgré lui, no connecta amb els corrents de moda, i l’èxit no arriba. Un èxit que no assolirà mai perquè, mancat absolutament d’ambicions socials i econòmiques, no el busca.

Al principi del anys noranta hom pot parlar d’un veritable període d’esplendor; la seva pintura ha crescut en tècnica i recursos narratius, i la seva mirada es dirigeix als temes més variats. L'exposició a la sala Calder de Barcelona el 1992, n’és una bona mostra.

Malauradament, l'any 1993 li detecten un tumor cerebral. Se sotmet a una primera operació que ell mateix ironitzarà en el quadre Autoretrat, on es representa amb una cremallera que li travessa el cap. El tumor es reprodueix i dos anys després vindrà una segona operació i un llarg període de radioteràpia. Els metges no li donen gaires esperances. Amb tot, el Mitus segueix pintant i exposant.

El 1996, després d’una notable exposició a la sala La Santa de Barcelona, decideix deixar de pintar i posar-se a estudiar pintura en una petita acadèmia del barri de Sarrià de Barcelona. Vol deixar les tintes planes i l’esmalt sintètic -el seus segells d'identitat-, i aprendre els fonaments clàssics. Paral·lelament prepara l'exposició “Obra retrospectiva” al Centre Cultural de La Caixa de Terrassa, que s’inaugura el 12 de desembre de 1996. És, sens dubte, l'exposició més important de la seva carrera: una antològica que abasta des dels primers capçals fins a les darreres obres. Però, la intenció de fer una pintura més convencional, i la sensació d’haver tancat un capítol el porten a l'abandonament de la seva activitat durant tres llargs anys. La insistència dels seus amics perquè hi torni serà inútil.

El 1999, la proposta d’un galerista de pintar petits mobles treu en Mitus de la seva letàrgia i fa l'exposició: “Mobles, quadres, petites instal·lacions...” a la galeria Soler/Casamada de Terrassa. A partir d’aquí en Mitus reprèn la pintura, retornant a les tintes planes i a l'esmalt sintètic. Però alguna cosa ha canviat en la seva obra: es torna més barroca i carregada. Omple més els fons i encara és més detallista. La realització dels quadres es fa lenta, espaiada.

El procés d'envelliment prematur, conseqüència del tumor, és inexorable. Alguns amics l'animen fent-li encàrrecs, cosa que el Mitus -més proper al tarannà renaixentista que al dels seus coetanis- sempre ha acceptat de molt bon grat. Tot i així, les dificultats per a seguir pintant esdevenen insuperables. El 2005, el retrat d'una amiga, la Lola, serà la seva última obra acabada.

El 7 de febrer del 2006 presentarà els treballs d'aquesta etapa final a la Galeria Ricard de Terrassa. Serà la darrera exposició. Rebrà encarà un postrem encàrrec, de la seva germana Núria; el seu amic Martí Sans filmarà el procés de creació de l'obra, com a part d'un documental sobre l'autor, però tant el quadre com el documental quedaran inacabats.

El 2009 la seva família transforma un dels barracons de la granja en una mena de Museu Mitus. El 28 de maig se celebra un acte emotiu on es retroba amb vells amics, familiars i admiradors. La malaltia està ja molt avançada, però en Mitus encara reconeix tothom... En veure junta la seva obra hom no pot deixar de constatar que ens trobem davant d'un veritable artista.

El 2011 la seva germana Núria impulsa aquesta web. El Mitus, reclòs en un centre de salut de Terrassa, no coneix ningú ni guarda records de la seva pintura. Mai s'ha queixat de la malaltia. Els qui l'han conegut no recorden cap estat d'angoixa ni de depressió associats a un procés degeneratiu que avança ràpidament. Passa gairebé els últims tres anys postrat en un llit, totalment inconscient. El 25 d’agost del 2013 la mort arriba com una alliberació, per ell i pels seus germans que l’han cuidat impotents davant la malaltia. Dos dies després es incinerat en un acte íntim, acomiadat per la família, sense sorolls ni estridències com al Mitus l’hauria agradat i com havia viscut tota la seva vida.

El Mitus va estar sempre un estoic i així va deixar aquest mon.